IMAGINÀRIA

Del 9 de maig al 22 de juny de 2024
Llotja del Cànem. C/ de Colom, 22.
De dimarts a dijous, de 18.30 a 20.30 h, divendres i dissabtes, d’11.30 a 13.30 h i de 18.30 a 20.30 h.
Horari especial Nit de l’Art; divendres, 10 de maig de 18 a 24 h, i dissabte, 11 de maig, d’11 a 13.30 i de 17 a 24 h.

De 1945 a 1991, Albània va ser la presó més gran d’Europa.

Per quaranta-cinc anys, durant el règim d’Enver Hoxha —un dels més feroços de la història europea contemporània— pensar lliurement i expressar la pròpia opinió en públic era irresponsable i perillós, fins i tot per als que escoltaven.

La vida quotidiana seguia les regles imposades per un minuciós sistema de vigilància que s’insinuava en totes les facetes de la vida pública i privada. Cada dia, centenars d’agents controlaven la «rectitud ideològica» dels membres del partit i dels altres ciutadans, espiant i classificant cada individu en funció dels seus gestos i comportaments més insignificants.

El col·lapse del règim, simbolitzat per la demolició de l’estàtua d’Hoxha en la plaça Skanderbeg el 20 de febrer de 1991, va enfrontar els albanesos amb la llibertat que havien anhelat durant dècades, però també amb un buit enorme.

El «país més jove d’Europa» —així el van definir els eurodiputats presents a Tirana durant els dies de la revolució— va haver d’enfrontar-se amb la sobtada urgència d’erradicar de la seua identitat política, econòmica i social els estereotips del passat per a avançar cap a un futur ple de contradiccions: migració, consumisme, Europa.

«Grande Padre» és un projecte a llarg termini que, partint del cas particular albanès, convida a reflexionar sobre la relació global entre l’individu, la societat i el poder.

El procés d’investigació, iniciat en 2018 i realitzat en col·laboració amb el periodista Christian Elia, proposa una immersió a l’Albània contemporània per a explorar les implicacions i conseqüències de l’ascens i caiguda d’un règim.

El corpus narratiu (fotografia, text) posa en relleu les cicatrius que aquest procés transicional ha imprès en la societat, i analitza meticulosament la seua arquitectura i els seus llocs, identificant gestos i símbols, furgant entre els enderrocs del passat i comparant-los amb els que poblen el present.

Camilla de Maffei (1981, Cles, Itàlia), és una fotògrafa establida a Milà (Itàlia) i Barcelona (Espanya).

La seua pràctica es basa en la implicació a llarg termini, en l’exploració de les possibilitats narratives generades per la relació entre imatge i text, i en l’ús d’un registre fotogràfic híbrid, que oscil·la entre l’observació antropològica i la transfiguració simbòlica.

Des de 2009, concentra la seua producció en la zona dels Balcans on, prenent un lloc concret com a punt de partida, ha desenvolupat diversos projectes que aprofundeixen i qüestionen la relació entre territori, paisatge, identitat, memòria i geopolítica.

La seua obra ha sigut exposada en galeries, institucions i festivals nacionals i internacionals com ara Fotografia Europea (Itàlia, Reggio Emilia 2023), Els Buotogrpahies Festival (França, Montpeller 2023), Fundación Manuel Rivera Ortiz (França, Arles 2023), Fundació Sa Nostra (Espanya, Palma, 2022), Palazzo Massari (Itàlia, Ferrara 2018), The Half King Gallery (EUA, Nova York 2016), entre altres.

El seu projecte «Delta» (2014-2021), ha guanyat el Premi Mallorca de Fotografia Contemporània (2021) i s’ha convertit en un llibre publicat per Ediciones Anómalas (2022). Delta ha estat entre els llibres seleccionats per al Photobook  Award en Les Rencontres de la Photographie d’Arles (2023) i finalista en el premi Marco Bastianelli al millor llibre de l’any (2023), Premi Institut Urbanística (2022), I-Star Book Award (2021).

«Grande Padre» (2018-2023), realitzat a Albània en col·laboració amb el periodista Christian Elia, és el projecte guanyador de Fotografia Europea 2023 (Itàlia) i del Bup  Book Award 2023 i de l’Open Program 2024 del Fotofestiwal  de Lodtz (Polònia).

En 2011, a Barcelona, en col·laboració amb el fotògraf Eugeni Gay Marín, ha fundat El Observatorio, un espai dedicat a la creació fotogràfica especialitzat en narrativa visual.

Christian Elia (Bari, Itàlia, 19xx), periodista i escriptor, cobreix els Balcans, l’Orient Mitjà i el Mediterrani des de finals dels anys noranta. Especialitzat en periodisme narratiu i en investigació social, desenvolupa projectes a llarg termini.

Editor de les revistes Q Code Mag i ArabPop, els seus reportatges s’han publicat a Itàlia i a altres països, en periòdics com L’Espresso, Internazionale, il Venerdì di Repubblica, Millennium, Orient XXI.  Actualment col·labora amb micromega i és membre del centre IRPI de periodisme d’investigació.

Amb els seus reportatges ha guanyat el premi Baldoni en 2011, el premi Periodistes del Mediterrani en 2012, el premi del Festival IMMaginario en 2012, el premi Reportatge en 2017 i el premi #dipubblicodominio en 2018.

Dirigeix la secció de periodisme narratiu del Festivaletteratura de Màntua i és autor de diversos llibres, entre ells Walking the line – Palestina e Israel, recorrer una frontera que no existe (2018) i Grande Padre – viaje en la memoria de Albania (2022). En 2023 ha col·laborat amb Francesca Albanese en l’assaig J’accuse. Los atentados del 7 de octubre, Hamás, el terrorismo, Israel, el apartheid y guerra en Palestina, publicat per Fuoriscena.