





Lluís Ibáñez
EL PAS DEL TEMPS A LA FONT DE LLAVES
Morella
De l’1 d’octubre a l’11 de novembre
Sales gòtiques de l’Ajuntament. C/ de Segura Barreda, 28. Dissabtes i diumenges, d’11 a 14 h i de 16 a 18 h.
Organitza: Ajuntament de Morella, Diputació de Castelló, Universitat Jaume I
Quan et desplaces des dels Llivis cap a Blai Adell, a la dena del Moixacre, en arribar a la Font de Llaves et trobes un grupet de xops (per ací en diuen oms) que et crida poderosament l’atenció i et fascina.
De fet, això és el que em va succeir el novembre de 2014, i en aquell mateix moment vaig tindre molt clar que el poderós lligam que s’acabava de crear entre aquells xops i jo m’havia de portar a reflexionar sobre no sabia què. De manera que a partir d’aquell moment vaig començar a visitar el lloc amb una periodicitat constant i va ser així que aquell primer colp de cor estètic es va transformar en un espai de reflexió sobre una constant, de vegades oculta i poc conscient en tota la meua obra, el temps.
«El pas del temps a la font de Llaves» parla, en un format dialogant entre dues maneres de representar fotogràficament la realitat, digital i analògica, d’un temps qualitatiu i d’un de quantitatiu; d’una manera personal de fer, d’estar, i d’observar el camí que va seguint la natura i els que la conreen.
Lluís Ibàñez Melià (Benicarló, 1955).
Màster en Fotografia, Art i Tècnica per la UPV), docent en música i la pràctica del zen. Va nàixer al Baix Maestrat en una família arrelada secularment entre els Ports i l’Alt Maestrat, on les tradicions orals que es perden en el temps han anat bastint tot un anecdotari domèstic que ha conformat la meua manera de sentir i estimar el nostre país. Per això, la gran majoria de la meua producció artística es focalitza en les comarques valencianes del nord, els Ports i el Maestrat. Allí, i mogut pel meu interès en els elements identitaris que conformen i defineixen les geografies, he anat construint la meua obra.
Els projectes expositius abracen aspectes naturalístics, etnogràfics, arquitectònics o sociohistòrics. A través de tot el meu corpus artístic, sovint lligat a la memòria, s’endevina un compromís visibilitzador i conservacionista amb la terra, on destaca la preocupació per un territori que ha viscut una gran transformació, que s’està buidant de població i que de la seua secular personalitat ja no queda més que algunes empremtes, petjades d’una gairebé desaparescuda societat rural i que només el record pot fer reviure. Conèixer és estimar i estimar és voler conservar.
