IMAGINÀRIA

Qui ens ho havia de dir? Ja han passat vint anys des d’aquella primera convocatòria del Festival Imaginària. Fotografia a la primavera, un projecte dirigit a posar de manifest que la fotografia i la imatge fixa són cultura, fan cultura i són un element clau en la construcció de la nostra realitat social; per això, les institucions que generen oferta cultural havien de tindre en compte la fotografia… I ho hem fet.

La promoció del treball dels creadors i les creadores d’imatges, la difusió del valor que les imatges tenen en la nostra vida i en el nostre context social, oferir una formació de qualitat per a aquelles persones que es dediquen a la imatge fixa, al mateix temps que afavorir la mediació cultural per a la comprensió de missatges i codis continguts en la imatge gràfica i fotogràfica, conformaven els objectius de l’aposta que llançàvem fa vint anys, en un moment en el qual la societat despertava a la frontera de la Internet de les coses, del web 2.0, de les TIC (tecnologies de la informació i la comunicació social) i de l’smart, és a dir, un món tecnològic, digital, que des de llavors tant ha incidit en la nostra manera de viure.

En aquests 20 anys hem assistit al canvi de paradigma en les relacions socials i en la forma que ens comuniquem amb el món i les persones. L’emergència de la cultura digital, del processament d’informació a través del codi binari ens aproxima a la visió de Pitàgores quan afirmava que tot es limitava al nombre. La digitalització de la cultura ha suposat la circulació cada vegada més ràpida d’una quantitat d’informació en constant creixement i en un món absolutament interconnectat. Un món en el qual més del 95 % de la informació que rebem diàriament té forma d’imatge, és iconogràfica i no textual.

La creació de fotografies, la seua difusió a través de dispositius mòbils i xarxes socials, el seu emmagatzematge per a la recreació i el gaudi personal, l’emergència de la cultura de l’autofoto, la banalització de la imatge i la seua ràpida deterioració, la cosificació de les relacions personals, però també la sobrevaloració d’aquells aspectes que ens lliguen emocionalment i afectivament amb les imatges i a allò que representen, són testimoniatge de la seua importància. La voracitat del turista que feia fotos amb la seua càmera analògica per a preservar el record del viatge i/o tindre alguna cosa a mostrar en reunions d’amics, aqueixa funció social de «creació d’una memòria familiar» que a la fotografia li assignava Bourdieu, és ara més real que mai. Qualsevol acte social, qualsevol reunió d’amics, qualsevol situació normal, es converteix en un valor intangible per aqueixa ànsia de depredació del vist en una imatge que guardem, normalment, en el dispositiu mòbil.

En vint anys la imatge fotogràfica s’ha tornat omnipresent, efímera però eterna, momentània però constant. És construïda, transportada, consumida, recreada. Genera controvèrsies, debats, coneixement, crítica i reflexió. Nous codis, regles i esquemes estructuren la nostra realitat social i ens permeten aprendre d’aquesta i conèixer-la. La fotografia és, sens dubte, l’objecte i el recurs més usat per les persones en la realitat quotidiana.

Imaginària, un projecte que premonitòriament, fa vint anys, reivindicava la importància que les imatges tenen dins del patrimoni cultural, va ser pioner a atendre el reconeixement necessari que ha de tindre el món d’allò fotogràfic, de la imatge fixa, i que continuarà amb l’objectiu de ser el testimoni dels canvis que en la nostra manera de veure-hi i comprendre tenen les imatges fixes. Imaginària Photography Festival, de la mà del Servei d’Activitats Socioculturals (SASC), del Vicerectorat de Cultura de la Universitat Jaume I, i en «coconstrucció» amb totes les institucions, entitats, col·lectius i persones que el fan possible, espera continuar il·luminant any rere any accions que ens permeten comprendre, gaudir, expandir, compartir i valorar qualsevol imatge, per simple que ens semble.

Carmen Lázaro Guillamón
Vicerectora de Cultura i Relacions Institucionals
Universitat Jaume I